On s'allotgen els versos

Poden restar uns versos ressonant a dins d’un cos?

El teus queien mullant-me i la humitat hi romania hores i hores...

A cops, es quedaven allotjats entre la gola i el pit,

En un segment onejant, aquell serpentí plaer

Que –oh, Déu omnipotent i inexistent!- em lliscava

Cap als límits dels malucs per atorgar-me una cadència

Inusualment pneumàtica, la flotació quasi lunar

Que em permetia travessar mars i muntanyes només, tan sols,

Per escoltar-te’ls brollar de la viva veu amb què et pariren.

Ara, però, sóc una estrella morta.

Amb la densitat de les estrelles mortes, dels forats negres,

Amb l’enorme gravidesa de tots els astres difunts

D’aquest món que ja no sé si conté alguna veritat

Fora de la desproporció entre el meu cos, tan petit,

I l’astronòmic pes del teu silenci,

Allotjat ací, al meu centre, com temps enrere

Hi visqueren els teus versos.

Quatre haikús


I.


I ara descanses

Al meu ventre de dona

Adés parida.



II.

Amor, no em salves.

Sóc resta del naufragi.

Tan sols estima’m.



III.

Marea dúctil

Entre els pètals de lluna

Del teu refugi.



IV.

El vent agita

Els cóps foscos dels arbres

Sota la pluja.

Ad hominem















Espere el transcurs de les hores toves
Gargotejant papers i paciència,
Obaga la consciència a tota angoixa,

Torrencialment teua com la brava tempesta.
Errant, potser, en la mètrica i el mot,

Acompanyada, això sí, per la perfecció dels teus versos,
Muir per renéixer a cada nou instant
On tu ets el meu present, aliment i carícia.

Coma-ruga


















Tornaré a visitar-te a l’estiu.
Llavors, la nostàlgia, carregada d’hivern,
Haurà minvat el llast amb les tardanes pluges.
Prop del paradís perdut, les atzavares
Fitaran el cel, abocades a un mirador on,
Una nit, degotejaven perles...
Obriré la gàbia amb barrots de somriure
Per alliberar d’un cop la criatura trista,
I passejar-la per la sorra beneïda
Pel sol primerenc de Sant Joan.

Tornaré a visitar-te a l’estiu
Per bronzejar la solitud empal·lidida
Amb les ombres de fam llòbrega i vella
Que haurà acompanyat la travessia
De la humitat i el gebre.
Podré transitar-te amb la parsimònia
De l’esperit que ja no espera,
Car una pàtina de cendra
Ha tornat impossible,
Irreparable, el tast de l’abraçada.

Tornaré a visitar-te a l’estiu
Per submergir la pena nua
En les teues aigües clares
I la teua frescor despertarà,
Per un instant,
La meua pell abandonada.