Esdevinc










Canvia el sol, la lluna,

el decurs dels astres.
Puja i baixa la marea
I jo amb tots ells.
Esdevinc foc aeri quan ahir
Era cendra esparsa,
Perquè així em necessite
Ara,
Ací.
Sóc amb mi, amor,
Asseguda sobre una roca bullent,
Abrusada la gola de pors impacients,
Esperant que em confesses,
Que em crides
O que em murmures
Que em desitges tant
Que et fa mal.

Dus-me a la terra

Dus-me a la terra. Dus-me.

No sé per què han esdevingut

Tan imperatius els mots,

Quina màgia, quin destí.

No sé a penes res tret de tu.

Rebrega’m entre el llot primigeni.

Fes-me, amor, matèria.

És un prec desesperat.

Dus-me, dus-me a la terra.

Home, lluna, llop













Em creix la lluna al ventre:
Una lluna plena, perlada de tu,
Oh llop o nit.
Llunyanament llances ecos,
Udols desitjosos per sargir-me
Algunes velles ferides
Sense copsar a penes
Que les que s’obriran
Seran més fondes,
més incurables.

Troballa













En aquesta catàstrofe que em capgira la vida
Batega la pròpia salvació.
On lluïes quan encara érem a temps?
Pregunte amb l’absurditat de qui ja sap.
Retinc suaument el cor entre els palmells –a tu-
No siga cas que us escapeu amb la contesta.

Bona nit

És buit.

Aquest moment és buit,

I la matèria sura flonja,

Aèriament intangible.

Hauria dit que et veia

Per un instant fugisser

Somriure’m,

Fer-te cos,

Llençar-me un petó de lluny

Entre penombres…

Però t’has esvaït.

Bona nit per a ningú,

-Em plore-.

I tanque els ulls fins demà.

Inv(c)itació

Pugem a l’ara estovada del tàlem
I entonem, amb veus rendides,

Un càntic dels càntics que desborde

Els vorals ressecs de l’espera.


(Tinc els dits per comptar hores tan sols).

Pedra (llegint Monzó)

Sóc una dona porfidiosa.
Com aquell tipus que s’entestava
a fer parlar una pedra.
Pe dra...
P e d r a...
Pedra.
Ella no diu res.
Tu no dius res.
Ell –et parlaré a partir d’ara en tercera persona-
no diu res.
Se m’ocorre enginyar
que si la pedra no ve a mi,
aniré jo a la pedra,
o millor: seré pedra.
Pe dra...
P e d r a...
Pedra.
...

Tu viendras longtemps marcher dans mes rêves

Hi ha una llaçada que no pot desfermar l’aridesa.

L’aridesa desèrtica d’aquest silenci emergit de la tenebra,

Com si algun fat atziac hagués assecat el verd pou de la joia.

Potser hi ha mil raons o potser una només,

Però la meua ànima no ha volat tan alt encara

Com per cloure els llavis amb calma resignada.

I tanmateix, calle i tanque els ulls i m’adorm cada nit,

Neuròticament beneïda per la creença lluminosa

En la claror d’un esguard que em celebrava en trobar-me,

Embolcallat en aquell cos que durant unes poques albes

Esdevenia jo mateixa, car no era meu, sinó jo tota una,

reposant amb mi, besant-me o posseint-me sense pressa.

És clar que seguiré somiant-te en els capvespres inflamats de roig,

I que et buscaré cada jorn quan mire l’estel del teu nord llunyà.

És tan evident que sobreviuràs dins de les fibres i els mots,

Que no sé com se t’ha pogut ocórrer que, callant, t’oblidaria.