Sant Nicolau


Revolta de llaços i espases,
la llonganissa a l'entrepanet,
ben guarnida amb salsa de tomata
i jo que encara
no m'havia diluït en cabòries,
cel·lularment pletòrica d'ara i ací,
de berenar amb els nens del parvulari.
No sabria dir per què,
recorde també la platja
i aquell tros de serp
que la mar havia retornat.
“Piquem-la”, proposava
l'orfe emprenyat,
per orfe i perquè sí,
que abans o després
em picaria també els morros
amb la monstruosa bota ortopèdica
per desobeir algun mandat del joc.
No, llavors no feia fred.
Sant Nicolau, sant beneït...
Aviat vindria Santa Llúcia
i el pas de puça,
la carn amb allioli
un migdia feiner a l'alqueria,
fet tan inusual en desembre
que fins i tot l'eufòria
semblava un insecte o una flor fora de temps.
Em demane quan va venir el fred.
I les estrenes i la tasca impossible
d'acabar-me de menjar
el plat nadalenc de paella amb pilotes,
més toves les de la iaia Rosa,
més dures les de la iaia Fina
que tocaven a cap d'any.
Converses èbries dels grans
harmonitzades amb la disbauxa dels menuts,
abaixades de to si eren de política,
per si emprenyaven més del compte
els dos guàrdies civils imaginaris
en permanent ronda per la porta.
Per què llavors no feia fred?
Han passat els anys.
S'han esmicolat molts rellotges,
això sense comptar els que es van perdre
en la sorra, en les caixes dels trasllats
o sota el seient d'algun vehicle prohibit.
Incomptables ulleres també,
cada cop amb més diòptries,
tantes com metres quadrats de ceguesa
anaven guanyant la mà
als albs territoris
que vaig somiar eterns.
Potser llavors començara el fred
a esdevenir insuportable.
Primer com un miratge,
després com la sorda certesa
d'una catàstrofe climàtica
per sempre irremeiable.










Auguraves que la tristesa
era derrota.
-Eres llavors tan jove!-
I per contra, jo et dic que un arbre,
en la foscúria del camp crepuscular,
ofereix descans i refugi
a tot viatger que el transita...
Mira aquest floc de polsim:
cau a poc a poc
al temps que s'obri pas
entre l'atmosfera indemne.
A fora, la nit venta
les washingtònies,
agonitzen les rates pel verí,
els tarongerars s'escruixen...
Però el floc de pols transporta
la cadència sinuosa
de la seua condició ingràvida:
això és la tristesa.

**


Com tu,
podria callar la remor subterrània
cosida al voraviu del migdia
d'aquesta primavera encara tímida.
Escriu el dissabte les regles acordades
a la taula de joc de baralles impossibles,
car una au de pas va segrestar,
fa tant temps ja, la capsa de les cartes.
La vida va coent, a poc a poc,
el tast de les renúncies,
amanides amb un oli conformista
que cobreix les ferides
d'una anestèsia pragmàtica
i al temps que les adorm,
les manté tendres.
Obedients amb la sentència,
seiem plegats per contemplar
el desig salinant-se entre les runes
d'una conveniència polsegosa.


Instants Sagrats

Barcelona, quiosc de la Plaça de Canaletes, anys 20

Gira en ocre la roda del temps
i mors i reneixes i et vesses com riu
sense que s'esquince a penes
la teua antiga virginitat amb revolucions i màquines.
Esdevens la gran suma dels instants sagrats,
la dels transeünts anònims,
la dels altars de places i mercats policroms...
I et diu adéu l'agosarat poeta i en el comiat del vers,
et perpetua
entre les bastes delicades
de flors i cal·ligrames.
Giren els teus malucs d'asfalt, les sines verdes,
a l'extàtic compàs de la ferralla de les fàbriques,
mentre conceps secretament, dins la sorra de l'úter,
les barraques dels orfes que aviat et diran mare.
I balles llaminers foxtrots d'organdí,
masurques dolces de barret de palla
amb les brises del solstici que travessa
la pell del senyoret que, endiumenjat, festeja.
I ara la mar, l'ona, la llum,
la vall on caus en cataracta...

Plaça enllà, les rodes d'un tramvia
han deixat a l'atzar
un grinyol d'aèria pregunta:
Quina ànima es podria resistir
a declarar-se, oh, ciutat,
indefugiblement
per sempre teua.

Pas perdut

Poema inspirat en Cafe Dancers (Rush Wagner)


Hem perdut el pas, amor,
Sols queda el bruc d’aquestes ínfimes paraules,
Aquests tristos garbuixos enllaçats per la tendresa
Que són ara encenalls d’absència fosca.
Hem crescut?
S’han eixamplat les nostres ànimes d’oblit?
Jo només veig el desert i la derrota.
Torne a la nuesa, a la muda solitud
I el buit amera el meu recer de dona sola.

Aviat seuré entre aquests cossos absents
Mentre el carmí del meu vestit esdevé ombra.

DP, abril de 2008

Qui ho anava a dir

Qui ho anava a dir, que faria un poema a una excavadora 
(llegiu la frase amb la trista malenconia de l'esperpent)

Una excavadora no és
Un artefacte innocent.
Rere la màquina,
Entre la boirina polsegosa,
Observeu el bisturí
Que ens seccionarà la llengua,
Mireu l’esmolat trepà
Que ens foradarà el crani,
Vigileu el retractor
Que ens obrirà prest l’estèrnum
Per llençar cru el nostre cor
A aquella lloba terrible,
Eternament afamada,
Que espera a la gatzoneta,
Damunt les pales,
El seu bocí d’immortalitat.

Temps abonançat


Tallaves la carn d’aquell fruit de tardor fet delícia,
Amb les teues mans expertes i igualment tardorals,
I contra el meridià del cànter dels teus pits
Recolzaves la fogassa blanca, rodoníssima,
Nafrada amb el ganivet que esmolava el teu marit ferrer.
A la penombra calma de la cuina primitiva,
Enfront del safareig fondo de bugada i sacrificis
Obraves al llibrell la teua alquímia
D’ou, sucre, rent i farina,
Mentre em deixaves xuclar llépolament, a ditades,
el solc encara cru de l’encanteri.
Era segur, agradable, tenir-te d’ulls i bastó,
de cordell que em subjectava a terra ferma,
Com tou era endormiscar-me aquietada pels jocs,
Al bressol que m’estovaves a la falda
I engegar el camí de cada somni
Flairant les marcides flors de la teua sina d’àvia.

D'un temps ençà


Només es coneix qui s'escolta i es parla.

Qui es calla s'ignora entre deserts i dubtes,
entre silencis i defallences.
(Manel García Grau)

D'un temps ençà
ja no m'ignore.
I és greu arrossegar
aquest retard,
i tràgic,
com ho és plorar
d'enveja alexitímica
als peus dels mots
dels qui, més savis,
es van atendre a temps.
Ells, elles,
no deixaren
les paraules estantisses
a les eres del ventre.
Ells no evitaren.
I ara tu em dius,
com un ídol compassiu,
que no patisca,
amb el teu cor cal·ligràfic
que he endevinat enorme.

Una de tantes fronteres

No sé si sabré transgredir

-transcendir?-

algun cop

la frontera del jo.

El meu jo,

-algun cop ja ho he dit-

és un melic immens,

una mar d'Aral estesa,

d'una sequedat surreal,

persistent a tancar-se

a les vores

a l'aigua escampada

escorça enllà del món.

Té sentit, així doncs,

seguir emplenant

amb imatges i mots

aquest discret sepulcre

ornamentat de lletres?

Què em sé jo.

Tan sols sóc un melic

o un vast pèlag erm.

Potser ni tan sols

resulta pertinent

formular cap pregunta.